El Castell de Sant Ferran

La fortalesa de Sant Ferran de Figueres –Castell de Sant Ferran– és el monument més extens de Catalunya i també la fortalesa baluardada més gran d’Europa. Ocupa una superfície de 320.000 m2 i compta amb un perímetre exterior de 3.125 m. Però Sant Ferran és molt més que una obra de dimensions colossals ja que aquí es van materialitzar els grans avenços tècnics de l’època. L’enginyeria, la hidràulica, la urbanística, la higiene i la sanitat van trobar un punt de màxima expressió en aquesta obra excepcional.

El Castell de Sant Ferran sobrepassa en molt el seu paper dissuassòri dins l’estratègia militar. La seva veritable dimensió només s’entén si es considera el seu valor simbòlic, envoltat de concessions a l’harmonia i a l’estètica. Va ser una gran obra de prestigi i lluïment de l’enginyeria militar hispana del segle XVIII i, sobretot, una plasmació de la política de no-bel·ligerància del monarca de l’època. Aixecada sobre el Camí Ral, prop de la frontera, a mode de gran portalada del regne, un poema de l’època definia molt encertadament la fortalesa com: un inmenso arco iris de paz.

En l’àmbit històric, Sant Ferran va ser una conseqüència tardana de l’anomenada Guerra dels Trenta Anys, un efecte de la qual va ser el retrocés cap al sud dels límits orientals entre les monarquies francesa i espanyola. La nova frontera sorgida del Tractat dels Pirineus (1660) deixava els antics comtats catalans del nord, amb les seves fortificacions, sota la sobirania del rei de França.

L’Empordà es va convertir així en un camí obert a la invasió i, com a tal, hauria d’haver estat protegit, però la construcció d’una gran fortalesa que complís aquesta finalitat va ser una decisió que es va anar demorant durant gairebé un segle. Finalment, el 1753, sota el regnat de Ferran VI de Borbó, es va iniciar la construcció de la Real Plaza de Guerra de San Fernando de Figueras: la más bella Fortaleza de la Europa de la Ilustración.

La fortalesa, projectada pel notable enginyer militar Juan Martín Zermeño, podia allotjar còmodament una guarnició de quatre mil homes amb unes reserves d’aigua i de subministraments suficients per un any de setge. Aixecar les muralles i construir les defenses exteriors va requerir la feina diària de quatre mil obrers. Després de la mort del rei, els treballs es van alentir, les obres dels edificis interiors van tenir un ritme irregular que es va allargar fins a finals del segle XVIII i alguns no es van arribar a acabar. No va ser fins el 1792 que va ser dotat amb una guarnició.

L’entrada en servei de la fortalesa va coincidir amb els dos últims conflictes armats amb el país veí, per aquest motiu l’historial bèl·lic d’aquesta és reduït. Durant la Guerra Gran (1793-1795) Sant Ferran va jugar un paper logístic com a base d’operacions i aprovisionament. El 1808, a l’inici de la Guerra del Francès, va ser ocupat per les tropes napoleòniques en qualitat d’aliades. El 1811, un grup de miquelets del país el va recuperar per sorpresa per mitjà d’un astut cop i s’hi van mantenir durant quatre mesos.

En el decurs de la Guerra Civil (1936-1939) la fortalesa va ser punt de concentració de les Brigades Internacionals, magatzem distribuïdor de material bèl·lic i també refugi d’una part del tresor artístic espanyol. Paradoxes, va ser aquest conflicte el que va donar a Sant Ferran un inesperat paper rellevant, quan es va convertir per unes setmanes en seu del Govern de la República espanyola.

L’1 de febrer de 1939 va tenir lloc a Sant Ferran la darrera reunió de les Corts de la República espanyola. Poc després, el dia 8, quan l’Exèrcit republicà evacuava Figueres, es va volar gran quantitat de material de guerra emmagatzemat a la fortalesa. Aquesta tremenda explosió va causar danys molt importants ja que van desaparèixer la cortina sud, amb l’extraordinària porta monumental, i la cortina nord-oest, amb la meitat de les cavallerisses.

Durant la Postguerra es van iniciar les obres de restauració destinades a habilitar la fortalesa com a aquarterament, ús que se li va donar fins la dècada del 1960. Finalment, el 1996, fou oberta a la visita pública.